dimecres, 13 d’abril del 2011

Flor

Anatòmicament, la flor és un eix de creixement limitat (braquiblast), que porta lateralment, i densament disposats, òrgans que serveixen per a la reproducció. Aquests es troben poc o molt transformats a causa de la seva funció específica, principalment els estams i els carpels. Així, tots els processos del cicle reproductiu dels espermatòfits, des de la formació d’esporangis i espores fins a la maduració i disseminació de llavors, tenen lloc a la flor, o als òrgans associats. La funció de la flor és produir llavors a través de la reproducció sexual. Per les plantes, les llavors són la pròxima generació, i serveixen com el principal mitjà a través del qual es perpetuen i propaguen les espècies. A més, la flor és un òrgan que es va definint al llarg de l’evolució, en el sí de grups no estretament relacionats, sota la pressió adaptativa de millorar la reproducció en el medi aeri.

Bromelia





Bromelia és un gènere tropical americà de plantes de la famíliaBromeliaceae, encara que comunament es diu amb el mateix nom aplantes d'altres gèneres de la mateixa família. Les seves flors tenen uncalze molt profund. El gènere va ser definit pel botànic suec OlofBromelius. La fibra que s'obté de B. serra i B. hieronymi (chaguar), ésuna de les bases de l'economia dels Wichí del Gran Chaco (Argentina).

dilluns, 11 d’abril del 2011

Dent de Lleó




És originària de les zones temperades d'Euràsia, però ara es pot trobar a molts altres indrets del món com a espècie neòfita.

Es una planta molt comuna a tota Europa. Creix a les vores dels camins, marges de boscos, prats, erms, camps i jardins. És una planta ruderal, molt resistent, que pot prosperar quasibé a qualsevol lloc. Sovint és una planta pionera.

És molt característica i fàcil de reconèixer, no sol superar el 40-50 cm. d'alçada. Les fulles son alternes i formades per lòbuls triangulars amb els marges dentats. La flor és composta (en forma de margarida) i d'un color groc daurat. En madurar forma un papus, amb aspecte sedós, recobert d'una esfera de plomalls. Les llavors es dispersen amb el vent que les escampa per tot arreu.

Les seves fulles tenen usos gastronòmics i es poden menjar crues, bullides, fregides o en truita. També les inflorescèncias es poden menjar. És una planta molt resistent i fàcil de cultivar al jardí. Les varietats conreuades donen fulles molt grans, bones per a amanides.

A la medicina casolana tradicional se li atribueixen nombroses propietats medicinals a aquesta planta.




Poema

dijous, 7 d’abril del 2011

Heura



L'heura, hedra, hedrera, heurera, gedra, heura (fruit) o heures [2](Hedera helix L. del llatí haerere, adossat) és una planta enfiladissa de la família de les araliàcies que pot arribar a viure fins a 500 anys.

Creix en llocs d'ambient humit i és originària d'Europa. A part de ser una planta amb aplicacions farmacològiques també s'utilitza per ornamentar i decorar jardins, per aquest motiu, hi ha un gran ventall de varietats domèstiques.

Encara que les seves propietats medicinals van ser reconegudes en el segle XX, l'heura va tenir molta reputació com planta "màgica" en l'antiguitat, ja que protegia contra els mals esperits i contra la borratxera, mantenint-se una fulla al front (per això va ser dedicada al Deu Baco). Per això, aquelles tavernes que tenien pintada una heura a la porta, era una espècie de seguretat pels parroquians, ja que significava que allà es venia "bon vi".

A més a més , les corones d'heura representaven el símbol de la fidelitat, adornant les celebracions matrimonials en l'Antiga Grècia.

Posteriorment, l'Església Cristiana les va prohibir per paganes. Degut a la seva longevitat, aquesta espècie va ser venerada com a símbol d'immortalitat.

Paral•lelament s’ha emprès per tenyir teles de diferents colors: groc, verd grisós o vermell, segons si s’utilitzaven les baies, les fulles, etc.




Poema