Farigola, Tem, Timó, Tomell....

La farigola, timó, timonet o tomell (Thymus vulgaris) és un subarbust de la família de les labiades (lamiaceae). S'anomena «farigola» a Catalunya, del llatí vulgar ferricula, mentre que al País Valencià s'anomena «timó», del llatí culte thymus.^[1]És un dels condiments tradicionals de la cuina mediterrània. Pot arribar a fer formacions vegetals de tipus matollar, timonedes de les contrades mediterrànies, de l'estatge montà i fins i tot, subalpí.^[2] Es distribueix per tot el Mediterrani i, de forma secundària, s'estén per altres zones europees.

Part usada: brots florits i, de vegades, només les flors.

Usos més coneguts: Per als constipats, també com a antisèptic i antinflamatori i per curar ferides.

Preparació: S´escalfa aigua i quan bull s´apaga el foc i s´hi tira la farigola. Es deixa reposar fins que agafa un color verd fosc (com més fosc és el color, més concentrada és la infusió).

Recol.lecció: la tradició diu que s´ha de collir al maig.

Conservació: S´asseca i es guarda a l´ombra, en un lloc ventilat.

Sopa de farigola

Poema de Josep Carner

Romaní o Romer

El romaní o romer (Rosmarinus officinalis) és una planta de la família Lamiaceae o lamiàcies. El romaní és un arbust mediterrani molt conegut gràcies als seus usos culinaris i medicinals. En català, el romaní o romer també es coneix amb el nom de beneit. El romer posseeix en les seves fulles glàndules que contenen olis essencials que li confereixen una fragant, fresca i forta olor, sobre tot quan es matxuquen les seves fulles. És un condiment tradicional de la cuina mediterrània.

El romaní o romer planta s'utilitza tot sovint a la cuina tradicional mediterrània, condimentant una gran varietat d'aliments. La seva fragància, però, és forta i intensa. Cal, doncs, dosificar bé la quantitat i emprar-lo amb moderació, evitant així que el seu sabor sigui dominant en el plat en qüestió.

Les fulles del romaní, tant fresques com seques, són emprades com a espècia per aromatitzar carns i aus. És especialment apreciat com a condiment de la carn de be, car li dóna un gust especial.

També serveix per condimentar sopes, preparacions a base de verdures i salses per acompanyar la pasta.

Una branqueta de romer fresc aromatitza olis i vinagres, donant un toc diferent i agradable que combina bé amb alguns plats i amanides. També hi han cremes amb aroma de romer que serveixen com a acompanyants dels plats principals o postres.

A causa dels seus efectes antioxidants, el romer és utilitzat en la indústria dels embotits.

El nèctar de les seves flors és excel·lent, el període de florida és molt llarg i atreu molt les abelles. Al Baix Maestrat i Montsià és molt apreciada la mel de romer. Té fama de ser la de millor qualitat i és un dels tipus que pot arribar a ser considerada, si la proporció del seu pol·len és suficient, mel monofloral..

Com a remei de primera necessitat, destaca el seu ús anticatarral per fer baixar la hipertensió, disgestiu, antisèptic i també per fer fregues i massatges en cames cansades, pinçaments, etc.

per a les fregues i massatges es macera el romaní en esperit de vi o en oli d´oliva d´uns 28 dies.

Es recull durant tot l ány, però la tradició diu que si es vol collir florit s´ha d´esperar els dies de les Mares de Deu ( pel Setembre).

Normalment es recull fresc, però si s´ha de conservar se sol posar en alcohol o oli o bé s´asseca i es guarda a l´ombra, en un lloc ventilat.

Font: Viquipèdia/Diari Ara

Asteriscus.

- Nom científic o llatí: Asteriscus maritimus

- Nom comú o vulgar: Asterisc, Estrella de mar, estrelles de mar, xurrera, Margarita de mar, Margarita marítima.

- Família: Asteraceae.

- Origen: Regió Mediterrània.

- Mata densa i estesa, d'uns 15-20 cm d'alçada, amb fulles de color verd fosc.

- Llarga i abundant floració.

- Flors de color groc viu.

- És molt bon cobridor per a petites superfícies i rocalles. Combina de meravella amb el Romaní.

- Temperatures: resisteix -5 º C.

- Resisteix molt la sequera i la proximitat al mar.

- Es desenvolupen habitualment en zones de litoral en roques properes al mar, sorralls i pedregars.

- Exigeix ​​sòls ben drenats.

- Multiplicació: pot sembrar a la primavera o esqueixos en ple estiu.

Font: Infojardin.com

Chrysanthemum paludosum o Margarida.

La margarida, flor de primavera, és originària de les zones temperades de l'hemisferi nord, allà on inunda els terrenys amb la seva bellesa blanca i groga.

Es tracta d'una planta herbàcia de la familiade les oasteráceas, que ha estat part de nombrosos poemes i inspiració de grans amors. Potser, perquè se la troba als marges del camí que condueix a la casa de l'estimada.


La margarida floreix durant un lapse bastant extens, des de la primavera fins a principis de l'hivern. El millor moment per plantar les seves llavors és, com s'imaginaran, la primavera.

Els seus pètals prims envolten un botó central, generalment groc. Les seves fulles tenen una forma ovalada i les seves tiges són primes i llargues, assolit fins a un metre d'alt.

Poema

Poema

Santolina chamaecyparissus o espernallac.

  

L'espernallac, camamilla groga o camamilla de Maó (Santolina chamaecyparissus) és una planta de la família de les compostes. L'espernellac també rep altres noms comuns: camamil·la, broida femella,camamilla groga, camamilla blanca, camamilla de la Mola (a Maó), herba de Sant Joan, botja de Sant Joan, flor de Sant Joan, cordonet, pericó.^]

Es troba en zones pedregoses o argilenques assolellades, majoritàriament calcàries, des del nivell del mar fins als 2000 m d'alçada. És una mata que pot fer tres pams d'alçada quan està florida, amb nombroses tiges primes i quasi verticals que porten les inflorescències. Les fulles són esparses, lineals, i amb nombrosos segments de fins a 1-2 mm situats en diverses files. Aquesta forma de les fulles dóna a l'espernallac una certa semblança al xiprer. Precisament, l'epítet específic chamaecyparissus vol dir xiprer nan. Les inflorescències són arrodonides, amb totes les floretes iguals i tubuloses. Sol tenir un color grisenc i tota la planta és molt aromàtica. No confondre amb la camamilla romana.

S'usava com a estomacal o digestiva, prenent-la en infusió. També li han estat atribuides virtuts vulneràries, antiespasmòdiques, emenagogues, i vermífugues.^[1]També se li atribueixen usos per remeiar les llagues i infeccions en general. Aquests usos també s'apliquen a animals com ara a les vaques.

Font: Viquipèdia.

Salvia. Diente de acamaya. Hierba de mirto. Mastranzo. Salvia granadina. Salvia micro. Salvia rosa. Verbena.

Salvia: nom llatí de la "sàlvia", que procedeix del llatí salvus, que significa salut o salveo, que significa a curar, al · ludint a les virtuts medicinals de les plantes d'aquest gènere.


La sàlvia té usos ornamentals, medicinals i gastronòmics, emprant-se com a condiment. També és habitual prendre en infusió.


La sàlvia s'utilitza com una herba aromàtica. Preferiblement s'ha d'usar fresca, però si no és possible es pot usar seca. Quan s'asseca l'olor és una mica resinós. Es pot barrejar amb altres herbes com farigola, orenga, romaní, etc., Amb pebre i nou moscada.

A França la fan servir per condimentar carns en les barbacoes, com xai i porc, en formatges i mantega per als espaguetis i en adobats.

A Itàlia la utilitzen com saborizant de plats de carn principalment de vedell i fetge boví, també la barregen amb la mantega de fregir i com condiment dels menjars. En altres països del mediterrani la posen en entremesos barrejant-la amb trossos de carn i verdura. En USA s´utilitza en aus com gall d´indi i pollastre.

Euryops pectinatus

La margarida groga és un arbust sensible a les gelades, àmpliament conreat i procedent de la regió del Cap al sud-oest de Sud-àfrica, creix bé en la major part dels entorns temperats. Des hivern fins a la primavera dóna margarides groc viu de fins a 5 cm de diàmetre, a les que serveixen d'atractiu contrast les fullesverd-grisenques finament retallades. Es tracta d'un arbust frondós de tronc únic que creix fins a 1,2 m, al quales pot podar lleugerament per mantenir la forma arrodonida. Necessita humitat constant durant el temps sec.

[editar]